Paiporta (La Sénia)-Pomezia (Blaise Pascal). Fi del trajecte

Sergi Durbà / 21 de març de 2018

Conclosa l’aventura, toca fer balanç. I el primer és que el viatge que posava punt i final a l’intercanvi entre el nostre institut i el Lizeo Blaise Pascal de Pomezia, ha resultat magnífic. Perquè no tots els dies hi ha l’oportunitat d’anar a Roma, la città eterna.

Conclosa l’aventura, toca fer balanç. I el primer és que el viatge que posava punt i final a l’intercanvi entre el nostre institut i el Lizeo Blaise Pascal de Pomezia, ha resultat magnífic. No podia ser de cap altra manera, per altra banda. Perquè no tots els dies hi ha l’oportunitat d’anar a Roma, la città eterna. I encara que és veritat que no estaven tots els alumnes de 4t d’ESO que haguérem desitjat , també és cert que el grup afortunat ha deixat el pavelló ben alt. Potser, a Pomezia, no s’ha tingut la mobilitat que ens haguera agradat, això és com és, tanmateix les hores entre metros i autobusos, mesclats amb gent desconeguda, també han ajudat a reforçar l’autonomia personal que a poc a poc s’obri pas en l’etapa adolescent dels nostres estudiants. Així és.

El viatge, per tant, ha resultat molt profitós, amb un marc incomparable que ens va situar a les portes del grandiós Colosseo i als peus de la Piazza San Pietro del Vaticà. Entremig, passejades, passejades llarguíssimes entre gelats i venedors ambulants. I lamentacions, i nervis, i compres apressurades, i parades obligatòries que ens barrejaven amb grups de japonesos entusiastes i amb centurions romans a la captura del turista innocent i desprevingut. Què no dir de la Fontana di Trevi, de la Piazza Spagna, del Circo Massimo, i de tants i tants altres escenaris bellíssims que, de vegades, passaven desapercebuts perquè Roma, en tot el seu conjunt, és un museu a l’aire lliure.

I ja que parlem del temps, per què no citar la pluja. La pluja que ens va acompanyar en la visita als estudis de cine coneguts mundialment sota el nom de Cinecittà, allà on es rodaren grans produccions cinematogràfiques com Ben Hur o altres clàssiques com ara La dolce vita. Senzillament genial, a pesar de l’aigua. Avui, per això, Cinecittà és un complex públic que acull sèries televisives i documentals històrics. I entretant, allotja també visites d’estudiants que s’endinsen en el cine a colp de pregunta i a colp de fotografia.

Evidentment, cap moment d’aquest viatge haguera estat possible sense el més important de tot, les dinàmiques de l’intercanvi. Supose que això és el que més han valorat els alumnes, adaptats sense massa problemes a la vida d’una ciutat perifèrica com Pomezia; insistents, potser, però amb una alegria natural a l’hora de parlar i comprendre llengües i a l’hora també d’incorporar-se al ritme i als costums d’una família italiana. Visca la pasta! I la pizza! I el formatge parmesà! I la mozzarella di buffala! Això deien alguns. Companys i amics, acaben aquesta aventura iniciàtica que retindran en la memòria a mode d’experiència inoblidable. Fins a la pròxima, doncs. I gràcies per tot.     

Print Friendly, PDF & Email