Què se sap als setze anys dels segles XVII i XVIII?

MªVictoria Moreno Domingo  /  Blanca Mallén /  Raquel Tomàs / 4 de juny de 2018

Què se sap als setze anys dels segles XVII i XVIII? Aquestes han estat algunes de les respostes improvisades amb una limitació de temps de quaranta cinc minuts.

Noves ideologies polítiques

MªVictoria Moreno Domingo

Durant els segles XVII i XVIII van ocórrer molts successos que han condicionat el futur on estem, ja que durant el segle XVII les monarquies tenien tot el poder i al segle XVIII van haver-hi moltes revolucions.

Les monarquies més importants eren la francesa, l’espanyola i l’anglesa, les dues primeres eren monarquies absolutes, on el rei tenia tot el poder i havia molt de culte a Déu, ja que eren teocentristes, inclús els reis deien que eren reis per la gràcia de Déu. Poc després, al segle XVIII va arribar La Il·lustració i amb ella l’antropocentrisme, i la idea de què Déu no era el centre de l’univers sinó l’ésser humà.  A més els treballadors van fer revolucions pel seu descontent ja que ni tenien en compte la seua opinió ni les pèssimes condicions de treball.

La primera revolució va ser la dels EEUU, què a més es va independitzar de Gran Bretanya, perquè sols recaptaven impostos i al seu parlament no tenien en compte la seua opinió. Seguidament, i la més important, va ser la Revolució Francesa a 1789 on van ser ajusticiats en la guillotina l’aristocràcia francesa , inclús el rei i la seua família, i van implantar una república. I van sorgir noves ideologies polítiques com el socialisme utòpic, el socialisme marxista fet per Karl Max i l’anarquisme.

En conclusió, els segles XVII i XVIII van ser una època de canvi, ja que amb la revolució francesa passem de l’edat moderna a l’edat contemporània i naixen altres corrents polítiques, ja que els treballadors comencen a mobilitzar-se.

L’etern conflicte plantejat pel coneixement

Blanca Mallén 

Al llarg dels segles XVII i XVII, l’àmbit de la filosofia va presentar distints significats del que és realment el coneixement, ja que diversos corrents propis d’aquests segles van aportar les seues idees.

            Primerament, al segle XVII es poden trobar dos corrents diferents i pràcticament oposats. D’una banda, l’empirisme, que tenia com a màxims representants Locke i Hume. Aquests afirmaren que l’experiència suposa l’origen i el límit del coneixement i negaren l’existència d’idees innates, amb les que naixem. D’altra banda, els racionalistes com Leibniz, Descartes o Spinoza van subratllar el paper dinàmic de la raó en la construcció del coneixement i sí que admeteren l’existència d’idees innates. A més, consideraren que el paper de l’enteniment es reduïa a rebre passivament i associar les impressions del sentits.

No obstant, al segle XVII, el filòsof Kant es planteja com es possible la ciència, un coneixement que informa sobre fets del món sensible però a la seua vegada és universal i necessari. La resposta la troba en què el subjecte de coneixement aporta aquesta universalitat i necessitat, qui té una sèrie d’estructures a priori, independents de la experiència però que han d’aplicar-se a aquesta. Gràcies a l’experiència és possible el coneixement de fets. D’aquesta manera, supera les dificultats del racionalisme i de l’empirisme, amb una síntesi d’ambdós corrents.

            De totes formes, el significat del coneixement ha anat canviant al llarg dels segles, fins entendre’s en l’actualitat com la capacitat de l’ésser humà de “nàixer sabent”, i no com que la ment és una “tabla rasa”.

Conflicte entre racionalistes i empiristes

Raquel Tomàs

Els segles XVII i XVIII suposen una etapa de canvi al continent europeu. Açò es veu reflectit a tots els àmbits (polític, econòmic, artístic). Aquests segles tenen també una forta repercussió en l’àmbit de la filosofia.

Ja en la filosofia clàssica, Plató i Aristòtil tracten de donar resposta a les preguntes relacionades amb el coneixement i la realitat: on es troben els límits del coneixement? Què és la realitat? Podem conéixer-la? Però no és fins a aquests segles quan els filòsofs es tornen a plantejar aquestes qüestions.

Per una banda, al segle XVII naixen dos corrents: el corrent racionalista i el corrent empirista. Els racionalistes defenen que l’origen i el límit del coneixement es troba en la raó, i que els humans naixem amb unes idees, anomenades idees innates. En canvi, els empiristes creuen que l’origen i el límit del coneixement es troba en la experiència, negant així l’existència d’aquestes idees innates i afirmant que l’únic paper de l’enteniment consisteix en associar sensacions a objectes.

Per altra banda, ja al segle XVIII, Kant aconsegueix resoldre aquest conflicte entre racionalistes i empiristes. Segons aquest filòsof, els humans naixem amb unes formes i conceptes a priori que s’han d’aplicar a la experiència. D’aquesta manera, sense la raó no existeix el coneixement universal, i sense l’experiència no existeix el coneixement de fets.

Per concloure, cal destacar l’aportació de molts altres filòsofs que també van tractar de donar resposta a aquests temes, com ara Descartes, Hume, Ortega i Gasset o Rorty, entre altres. Gràcies a la seua contribució, hui en dia els nostres conceptes de coneixement i realitat estan prou definits, fet que contribueix en gran mesura al progrés científic.

 

Print Friendly, PDF & Email