La volatilitat de la infantesa

Jennyfer Marín / 8 de febrer

Nit d’agost. L’angoixant calor per tot arreu. Torne a casa sola, amb l’udol d’un pardal desconegut com a companyia. Passejant pels carrers solitaris, m’envaeix eixa sensació de què tot canvia massa ràpid per acostumar-se’n.

Encara que sóc jove, recordava perfectament com els carrers del meu poble havien canviat en els últims deu anys.

Els llimoners, els camps de taronja valenciana ruixada pel sol…ja no hi ha res. Ara hi ha botigues, pisos de nova construcció buidats de vida…i és que la vida se’ns buida, ràpid, sense adonar-nos.

La joventut s’acaba justament quan pensem que ja no som joves, i en eixe moment ja és massa tard.

Tinc present quan jugava al meu carrer, botant una pilota de futbol i eixint a córrer quan li pegava sense voler als miralls dels cotxes; amb el meu avi, recollint dels camps les creïlles que els camperols no aprofitaven…recorde a la meua germana, menuda, plorant i xuclant d’un biberó transparent.

Ara al meu carrer ja no hi ha xiquets que juguen a la pilota i tiren a córrer, tampoc queden camps… ens queda un món que no aprofita la naturalesa, i uns xiquets que no saben el que és la joventut.

 

 

 

Print Friendly, PDF & Email