La nit de les crisàlides, un èxit!

Sergi Durbà / 3 de juny de 2019

Moments abans de l’inici de la representació, el públic assistent escalfa motors i els nervis dels protagonistes es perceben en l’ambient. Aliens a la tensió dels directament implicats en l’obra, el meu company Javier Armengot i jo ens llancem a fer comentaris més o menys jocosos sobre el que està a punt d’esdevenir damunt de l’escenari i, fins i tot, ens permetem el luxe de pressionar el director de tot el canyaret, que no és altre que el flamant professor de Biologia, Lluís Sanchis. Quan passa pel nostre costat, de fet, ens mira amb certa equidistància, sense fiar-se ni un pèl, a la qual cosa nosaltres responem amb un gest de severitat com advertint-li que les crítiques seran furibundes en cas que els seus subordinats, els alumnes, cometen cap error. Se’n va. Ens deixa per impossibles. I nosaltres riem. Sardònicament. Per a acabar-ho d’adobar, acte seguit apareix David B. Chao, que ens assegura que no les té totes pel que fa al seu paper com a cantant i guitarrista. En fi, amb l’obra sense començar, Javi i jo ens conjurem per tal de no deixar cap canya dreta. Sornegueria en estat pur. Tot i que en realitat, estem convençuts que les coses es veuen molt millor des de la perspectiva de l’espectador.

La nit de les crisàlides, tanmateix, comença. I, ja des del principi, dissipa tots els dubtes. Els alumnes, més prompte, les alumnes, estan ben clavades en el paper. Se les veu segures, amb el guió ben arrelat al seu dedins, sense cap tipus de vergonya o de complex. A per totes, clar que sí! I el públic, de seguida, se n’adona. Els primers aplaudiments no tarden a aparéixer i les escenes se succeeixen amb un fil conductor que enganxa i transmet il·lusió, i creativitat, i alegria. I tot. L’obra planteja els tòpics habituals a què s’enfronta qualsevol adolescent, una màquina humana en projecció i a un pas d’alçar el vol que, arribat el moment, es qüestiona els reptes que la vida i la societat li plantegen: la incomprensió familiar, les relacions de parella, la revolució tecnològica, el temps limitat, les activitats extraescolars… Problemes, problemes, problemes. Però cal eixir del capoll, completar la crisàlide, si més no. El missatge és ben clar. I el teatre és un format meravellós per a il·lustrar i donar forma a tal moment.

L’obra avança segons el guió, sense badalls, en un valencià exquisit que deixa bocabadats els professors que seiem a les primeres files, per extensió a tot l’auditori: amics, pares, mares, gent diversa… Com a professor de llengua, al·lucine en colors. Positivament, per descomptat. I ja després, l’obra conclou de manera apoteòsica, amb ganes de més, amb la gresca entusiasmada de tots, també amb plors d’emoció per part d’algú. És ben normal. Els protagonistes s’alliberen, per fi. Un total de 23 alumnes han fet possible el que tots convergeixen a qualificar de meravella. I aleshores, Javi Armengot i jo ens mirem de nou i ho diem: -Un deu! Ens acostem a l’escenari i ens abracem a qui trobem per allí. Ha pagat la pena, sens dubte, ja que sabem que aquestes iniciatives són les que fan que l’ensenyament cobre sentit complet i siga realment significatiu. Gràcies, per tant. A totes i a tots. Als alumnes, a Lluís, a Guadalupe pel seu magnífic cartell, a David Chao, a Àngel Berlanas com a tècnic de so. A l’IES la Sénia, en definitiva. Perquè, en efecte, projectes així dilueixen pel canó de l’oblit qualsevol dificultat i sacrifici. I, evidentment, ens empenten a tots a continuar per l’apassionant món de l’ensenyament valencià.

Print Friendly, PDF & Email
Follow by Email
Facebook
Facebook
Twitter
Instagram