SPQR. Sí Pot ser Que Retornem!

Sergi Durbà / 20 de juliol de 2019

-Quan queda?; -Ja arribem?; -On dinem?; -Què sopem?; -Açò és molt avorrit!; -Ni pensar-ho!! En fi. Tot normal. Els alumnes fent d’alumnes i els professors fent de professors, i de pares, i de psicòlegs, i de capellans, i de tot. I entremig, un bon grapat de vivències i anècdotes que han deixat l’empremta inconfusible de l’IES la Sénia a dues de les ciutats més meravelloses del món: Roma i Florència. Això sense comptar Barcelona, clar, o més ben dit el seu port, que és on va començar un viatge, en la majoria dels casos iniciàtic, que ha tingut de tot un poc: desesperació, amor, emoció, son, nocturnitat, crits… I calor, sobretot calor. 

Amb unes temperatures constants i superiors als 30º, ha hagut moments en què les ganes de gelats i piscina han eclipsat per complet el nostre pas pel Colosseo o pel Ponte Vecchio. N’ha estat tanta la calor, de fet, que de vegades allò realment important no ha estat contemplar les meravelles d’aquest país anomenat Itàlia, sinó tot al contrari, assegurar la nostra supervivència com a espècie humana. I això que som valencians, és a dir, gent acostumada a la calor, gent que s’aparta del fred com qui fuig de les brases, gent que encomana el caràcter càlid i mediterrani per allà per on passa. Ausades que sí! Però no, insistisc. No. La calor ha resultat antinatural, tan antinatural com alguns altres detalls del viatge que ara recorde amb humor i nostàlgia però que, en realitat, han posat a prova la moderació i la resistència de més d’un. Jo, el primer. Què no dir, per exemple, de les vegades que algú -algú, i no alguna!- ha oblidat, i perdut, el seu DNI en una terrassa mentre es menjava una pizza o un plat de pasta. Què no dir de l’interminable, i esgotador, periple pel museu de la ciutat del Vaticà, amb trenta mil ànimes al nostre voltant desfilant per corredors carregats d’art a mode de sardines embotides. Què no dir del passeig en barca per la Mediterrània. 24 hores de convivència en alta mar, entre camioners panxuts i decadents i entre ballarines de zumba i reggaeton. Quasi res porta el diari! I què no dir, sobretot, dels inclassificables viatges interns en autobús patrocinats pels il·lustres conductors italians. Màxima epopeia! Blasfèmies que em sorgeixen ara des del més profund del meu dedins i que no puc dir ací perquè sóc professor i tinc intenció de continuar sent-ho durant molts anys més. Però que no dir-ne, què no dir-ne! Puc assegurar, de fet, que si hem tornat vius a València és perquè a l’autobús portàvem una figura heroica que passarà a la història de la Sénia malgrat que mai ha trepitjat el terra del nostre institut. Paco, el gran i inoblidable Paco, un autèntic salvador, el guia turístic que venia de Russafa i que ens ha acompanyat i aguantat al llarg de tot el viatge. Pel camí, de fet, encara ressonen les seues justes i contundents irreverències contra la surrealista conducció dels compares italians. I és que no ho volia dir, no, però ho diré. Confesse que a l’autobús vaig patir moments de pànic, amb els alumnes cantant i bramant, amb Paco blasfemant com un descosit, i amb un conductor desorientat i inexpert que pareixia disposat a deixar-nos tirats en la carretera com a vulgars valencians en pena, mesclats entre la fauna automobilística italiana i els vaffanculo com a forma de vida permanent. Un casino! Així ho qualifiquen ells, els italians, vull dir. I mentrestant, els nostres alumnes a la seua, aliens al drama, rient i desafiant la nostra implacable vigilància, desperts al ritme de la nit o de les nits, les autèntiques protagonistes d’un viatge que ha acabat tal com va començar: amb il·lusió. I amb felicitat. Somriures a caramull.

Particularment, i allunyant-me un tant del sentit irònic que he volgut imprimir a aquest relat, per a mi ha estat un vertader plaer acompanyar aquestes quaranta-sis ànimes paiportines pels senderis del classicisme i el Renaixement. I no, no és broma, ni cap afirmació gratuïta que s’ha de dir perquè toca. No. Mai oblidaré aquest viatge. Mai. Un viatge fabulós. Clar i rotund. Així que això és tot. Va per vosaltres. Pels alumnes. Per Lara. Per Glòria. No tingueu dubte que algun dia ens retrobarem pel discórrer de la vida…  

 

Us proposem un joc. En aquesta fotografia hi
ha un italià infiltrat. Serieu capaços de trobar-lo?

Print Friendly, PDF & Email
Total Page Visits: 475 - Today Page Visits: 1