Coronavirus. Capítol 27: ‘Records des de Cinecittà (Roma)’

Sergi Durbà  / 11 d’abril de 2010

El nom de la rosa en format sèrie va ser estrenada ahir a TVE. Amb molta expectació per part meua, la veritat, ja que, si fa no fa, vaig estar tot el dia esperant el moment. Tanmateix, malgrat això i malgrat intentar mantenir-me despert amb tots els mitjans que hi havia al meu abast, al remat no ho vaig poder evitar: em vaig quedar adormit com una soca, ho confesse, un tancar d’ulls indomable però que si és analitzat en profunditat no m’estranya gens. Gens ni miqueta. I és que, per una banda, ahir fou un dia de molta faena per casa, faena física, neteja de la pols oculta i inaccessible que sovint passa inadvertida i que ara, immers en aquesta quarantena que em potencia l’activitat i em soterra el desfici, ha vist arribat el seu camí gloriós de roses i vi. I per una altra, doncs per què no dir-ho, la sèrie en qüestió no és que fora res de l’altre món, no, ni de bon tros, tot al contrari: em va resultar soporífera, de fet. Roïneta, roïneta. I molt haurà de millorar en els pròxims capítols perquè els entesos, i jo també, que no soc entès però tinc opinió, deixem de comparar-la amb la pel·lícula clàssica protagonitzada per Seann Conery i Christian Slater en el seu dia. Una pel·lícula que, tot al contrari, sí que paga la pena de veure, ja ho crec que sí. Però bé, tampoc és res de tot això el que m’ha motivat a escriure aquest text, un més del meu dietari de confinament, tot siga dit de passada. No. El motiu real és que mentre vaig aguantar amb els ulls clavats en la pantalla, em va venir a la memòria el fet que jo havia estat allí, sí, allí, això és, en els mateixos escenaris i en els mateixos decorats que recorrien i tocaven els personatges que ara donen vida a la sèrie estrenada per TVE. I vosaltres direu: sí home, això com és? Doncs ho explique sense problema. Ara fa dos anys, vaig estar a Roma amb motiu d’un intercanvi acadèmic i cultural entre alumnes valencians i italians de 4t d’ESO. I resulta que un dia, tots junts, vam fer parada en els estudis de cine coneguts mundialment com a Cinecittà, que al remat van resultar tota una descoberta i una magnífica manera de passar aquella vesprada plujosa i certament desangelada. Tanmateix, estaven rodant! Sí! Estaven rodant una sèrie encara en bajoqueta que en efecte, es deia El nom de la rosa. Bingo! Exactament la mateixa que estrenaren ahir. Actors amb hàbits de frare i preguntes incessants als responsables del set de rodatge. Il nome della rosa. Certo…, ens van dir. Doncs ací la tenim. I avui, passat dos anys, els mateixos alumnes d’aquell intercanvi, i sobretot el meu company de correries per aquelles latituds romanes, l’amic David Chao, m’han fet arribar les fotos de tal dia, que va ser genial, és clar. I tot a pesar que, per circumstàncies que ara no venen al cas, no vaig poder veure el famós ponxo de Clint Eastwood que està exposat allí. Que ho conte David, això, si vol, que ho conte ell. Jo no ho contaré mai. Jo, simplement volia dir que ahir se’m va remoure aquell passeig fabulós per un dels més grans, i més històrics, estudis de cine d’Europa. I que encara que siga només per això, continuaré veient la sèrie televisiva en qüestió la setmana que ve, fidel a una quarantena que ens fa engolir-nos allò que és insofrible, però que també ens proporciona sorpreses i retrobaments que ens alegren el dia, de veres que ens l’alegren. Perquè avui he parlat amb alguns alumnes dels qui no sabia res des de feia temps. I he parlat també amb David, és clar, amb qui ho faig sovint des d’aquell viatge, un bon company, un bon amic. Així que va per tots ells, i també per l’institut que va ho fer possible: l’IES la Sénia de Paiporta, a la comarca de l’Horta. Perquè m’alegra molt saber, en aquest sentit, que per allí les coses marxen molt bé malgrat les circumstàncies actuals. I que, a més, la majoria dels integrants d’aquell intercanvi continuen estudiant 2n de Batxillerat. O cicles formatius. O formant-se i creixent, que és el que toca, al capdavall. Molta força, doncs, en aquests moments. I rebeu totes i tots una fortíssima abraçada.
 

Nota: Trobareu totes les entrades anteriors de la sèrie Coronavirus de l’escriptor Sergi Durbà a:  http://costumaridurba.blogspot.com/2020/04/coronavirus-capitol-27-records-des-de.html?m=1

Print Friendly, PDF & Email
Total Page Visits: 468 - Today Page Visits: 1