Nosaltes també contem contes

Mª Àngels Verdejo / 18 de desembre

Durant la primera avaluació els alumnes de 1r de Batxillerat ens hem acostat a la narrativa curta en l’assignatura de valencià. N’hem llegit de diferents autors com: Pere Calders, Quim Monzó… i també hem creat els nostres propis textos. Amb un mateix començament, mireu quins resultats tan diferents. Els camins de la creació no tenen límits.

Intromissió interrompuda

Quan obrí la porta ja era de nit, sols m’il·luminava la resplendor blanca de la lluna plena. Havia de seguir el meu pla i ser el més discret possible. Vaig tancar la porta darrere meu amb molt de compte, després del que m’havia costat obrir-la no volia que em pillaren. Tot es va quedar fosc. Era incapaç de veure els escalons que pujaven al primer pis, així que vaig traure el mòbil i enfoquí el terra. Dur una llanterna hauria sigut una bona idea. Vaig tardar uns set minuts a pujar l’escala, no per la seua altura, sinó més aviat pels passos lents però segurs que feia, avançant a poc a poc. Abans d’entrar-hi, havia vist que totes les persianes estaven baixades, cosa que volia dir que tots estaven dormint i no era la meua intenció despertar a ningú. Si això passava, anava a tindre molts però que molts problemes.

Una vegada acabí la maleïda escala, i fins ara interminable, vaig sentir un soroll. S’havien despertat? No podia ser. Tot estava acabat. Déu sap què em farien si em pillaren. El temps passava lentíssim, però un ronc provinent del pis de dalt em confirmà que tots seguien al seu llit. Vaig entrar a la cuina guiant-me amb les mans i els ulls, que ja s’havien acostumat a la foscor. Tot marxava bé, potser fóra el meu dia de sort, però l’alegria va durar poc. Mentre obria el calaix de la coberteria, es varen encendre  els llums, i darrere meu, començaren els crits:

– Joan, es pot saber què fas tornant a aquestes hores?!

– Hòstia mamà, què fas desperta?

– Que què faig desperta? Tu creus que amb el rebombori que has armat per obrir la porta no m’he de despertar?! Que has tardat mitja hora a clavar la clau al pany! Tu has begut, no? Vas borratxo? A veure, acosta’t que t’olore.

– Mamà, deixa’m en pau que no he begut res. No hi venien alcohol a menors.

-És clar, i tu ho saps perquè n’has demanat. Tira a la teua habitació i demà en parlarem.

I així és com em varen empresonar a la meua habitació i no vaig tornar a veure la llum del sol en molt de temps.

Daniel Cebrián, 1r Batxillerat

L’últim gra d”arena

Quan obrí la porta ja era de nit, encara permaneixia a l’aire l’olor del teu perfum.

Caminí lànguid fins caure sense forces a terra, vaig veure la teua foto i el cor se m’encongí un poc més, tant que ja no el trobí al meu pit.

Tanquí els ulls, i com fugitives de la presó del meu dolor, les llàgrimes van escapar, deixant-me més sol que abans.

Aleshores et vaig veure a tu, els teus ulls, abans tempesta indomable, ara convertits en un llac immòbil. El teu cos jeia a terra, amb els rínxols negres escampats sobre l’asfalt.

Obrí els ulls esglaiat, la respiració se m’accelerà i no vaig poder evitar que un gemec desconsolat brollara dels meus llavis.

M’alcí lentament, tot el cos em pesava més. Omplí una copa de conyac, després altra i així vaig perdre la noció del temps, tan sols volia oblidar-te.

No sé com ni per què, però acabí al llit amb el teu vestit preferit a les mans, somiant acaronar-te una última vegada, imaginant-me com seria tornar a besar la corba del teu coll.

En eixe moment tot canvià. Al meu cap el trencaclosques s’havia resolt, perquè sense tu la vida no tenia gaire sentit.

Decidit, vaig deixar que el meu rellotge d’arena es buidara per tu, i cada gra que queia era un segon de vida que deixava morir, tan sols per tornar al teu costat.

Torní a tancar els ulls, aquesta vegada jo mirava per la finestra, encara tenia taques roges al pit pels teus besos voraços.

Gotes de pluja esquitxaven el vidre, el vent bramava i tu, tan xicoteta i indefensa, caminaves aferrada al teu paraigua groc.

Encara plovia quan creuares el carrer.

Encara plovia quan aquell cotxe apressat s’emportà la teua vida.

L’últim gra caigué i la foscor ho envoltà tot.

Nerea Company,  1r Batxillerat

 

 

Print Friendly, PDF & Email